Després del cinquantè aniversari, un concert qualsevol a Cardona

Després del cinquantè aniversari a Cantiga seguim cantant. Cantem perquè ens agrada, per espantar els mals de cap, per que diuen que la musica és cultura. La veritat no se per que cantem. El cas és que ho fem; és una manera d’estar al món. Ara cantem a capella, la coral sola, i si convé amb l’ajut d’un teclat i prou. Ostres! Som els protagonistes, la coral, tots seixanta, però cadascú està ben pendent i amb la justa tensió per defensar les cançons triades que no són fàcils. Ens demanen esforç i tècnica. Hi posem la que tenim. No n’hi ha més. De vegades però surt quelcom de tots nosaltres que ens sorprèn i ens emociona més enllà de l’esperat. És això: la música col·lectiva a partir d’un instrument del nostre cos, que dona el que dona, que agafat amb saviesa pot arribar a donar molt, moltíssim de si.

Fa molts anys que es canta. Ja ho feien els monjos i les monges de fa mil anys, als seus bells claustres i a les seves naus de volta de canó. A l’escola diuen que aquest fou l’inici de la nostra música. No se si m’ho crec gaire, però sembla que era ben bonica aquella música. I de bonica que era anà creixent i fent se gran degut a l’instint creador humà que ha portat a una evolució imparable, inacabada, potser infinita, que ens aboca al món de sensacions dels sons del feble aparell fonador humà.

Ara, aquest mateix mes, els de Cantiga tenim el privilegi de poder cantar cançons de tots els temps en un d’aquells temples de volta de canó on aquells monjos, i monges amagades, s’esgargamellaven tot pregant. De fet en aquest indret de gairebé mil anys d’història hi encaixen les cançons fetes en d’altres segles, molts anys després, de molt diversos estils, del renaixement, del barroc, romàntiques, contemporànies i fins i tot d’estrena. Obres pensades i delimitades al potencial de la veu d’homes i dones i a l’acústica d’unes pedres situades mestralment per donar cabuda a un recolliment col·lectiu. Aquestes mateixes pedres han servit per donar vida a altes gravacions sonores admirades arreu del món. I nosaltres d’aquí uns dies hi cantarem, només nosaltres, tots 60, el cor, el director i un piano. Ho farem tant bé com podrem i el públic s’ho passarà molt bé. Ens sentirem integrats, en un espai i en un temps, partícips de coses que no deuran ser caduques, amb estètica de veu humana i pedra dura. Enduts per l’ embriag del cant col·lectiu sota un bon mestratge i un esforç mesurat de tots nosaltres que cantem al temple de la nostra història.

.

Deixa un comentari